Portava molts dies sense dir res però la veritat és que tinc poc temps i costa escriure. Després d’agunes peticions especials em veig obligat a explicar alguna cosa, el viatge a Houston de la setmana passada.

Dilluns toca aixecar-se a les tres del matí per agafar el vol a les 6:15.
Només arribar directes cap a les oficines del banc. Les oficines són increïbles, és un edifici que té un parell d’anys, amb gimnàs, sales de descans i cadires per fer la migdiada. I decoració que podria ser perfectament la que em podria trobar al menjador de casa obra de ma mare. Totes les sales de reunions tenen una pantalla digital a l’entrada per veure si estan reservades.
El Xavi em fa una foto a dins de l’edifici i em diu que semblem japonesos, jusjus. La veritat és que em flipa bastant el lloc, molt modern i molt americà.

El pitjor de l’edifici és que la zona de fumadors està a uns 5 minuts d’on jo treballo, és un racó del parking. Amb bones vistes això si, penjo una foto.

A la nit sopar amb gent del banc, un bon sopar si senyor.

Després cap a l’hotel a descansar i a les nou ja estic al llit dormint. Al cap d’un parell d’hores comença a sonar una alarma molt ofendosa a l’habitació, salto del llit sense saber que passa i tardo un parell de minuts a reaccionar. Que està passant??? Baixo cap al hall de lhotel per les escales i hi ha tot de gent desfilant. Una alarma d’incendi ha saltat i ens fan sortir a tots de les habitacions. Mitja hora esperant durant la qual hi ha gent que aprofita per demanar que obrin el bar i fotre unes birres, jusjus. Jo no m’hi apunto.

Al banc cupcakes i treballar molt amb la gent d’allí, la veritat és que em sorprén lo accessibles que són, i gent de tot arreu!

Com a curiositats un centre comercial que hi ha al costat del banc que calculo que deu ser com 5 illes diagonals, amb gent fent footing per dintre i una pista de gel. I cotxes bastant espectaculars, em sorpren un Porsche 911 turbo de la policia secreta, no li puc fer fots. Penjo una foto d’una cosa que hi ha en un encreuament de carrers, no se ben bé que és pero mola.

La tornada cap a l’aeroport l’últim dia és amb un taxista senegalés, jo em sento de copilot. Parla perfecte espanyol i anglés, evidentment també parla francés, però també alemany i portugués. Increïble. No calla durant els 45 minuts que dura el viatge, i jo li vaig preguntant pel seu país. Fill d’un banquer del Senegal que va arribar als Estats Units perquè sun pare el va enviar a estudiar. Ja no pregunto més.

La veritat és que he vist poca cosa de la ciutat, espero poder-hi tornar amb més temps lliure.